Home / General / 1-O Poemes i Llibertat

  • toni
  • 0 Views
  • 0 Comentaris
  • Sense etiquetes

1-O Poemes i Llibertat

L’1 d’octubre del 2017, la defensa de les urnes i del nostre dret com a poble a decidir, es va fer poesia escrita amb sang i llàgrimes. Les mans alçades al cel abastant més enllà de l’obscur moment que la jornada ens duia. La llibertat en joc; la violència i la brutalitat d’una banda, de l’altre, un anhel tan gran de llibertat que res el va poder torça!

I vam votar, i vam guanyar!

Els sentiments d’aquests moments tan durs, tan profunds, van forgar la nova llum. Ara bastim el nostre futur amb més fermesa i determinació, i destil·lem de les llàgrimes i els cants, el tènue perfum que ens guia per un camí sense retorn.

Segur que molts de vosaltres vàreu desgranar alguns versos que afloraven del grapat de sentiments que omplien jornades com aquella. Algunes de les nostres companyes i companys ens n’han fet arribar i aquí els publiquem. Més enllà de cercar qualitat literària, pretenem compartir els sentiments i l’experiència viscuda a la recerca de la Llibertat!

 

1-O Poemes i Llibertat

Fins aquí la nostra petita selecció de poemes d’aquest llibre carregat de sentiments. En total, el recull conté “106 Poemes per la Llibertat” que, de ben segur, us agradarà llegir.

 

Podríem pensar (Anna Espaulella)

Podríem pensar
Que ens hem equivocat
Una vegada més…
I no erraríem.

Tot es veia venir,
Tot menys la realitat,
Bruta i mesquina,
Que trepitja i fa mal
Com ha fet sempre
I ens vol agenollats
I ens atropella
I tanca en mil presons,
Unes de veres
I les altres que són
Plenes d’angoixa
i buides de raons.

Podríem pensar
Que ens hem equivocat
Una vegada més.
Però sí erraríem.

És el botxí de sempre,
L’Estat depredador
Que tot ho vol i ens nega
Qualsevol dret
Perquè no sap comprendre
Que tancant portes
No es guanya a les persones,
Es va perdent un poble…
I ja no pensarem
Que ens hem equivocat
Una vegada més.

Perquè ja no hi creiem
En qui a garrotades
Ha perdut tot honor…
si n’hi quedava.

 

L’únic camí (Ramon P.)

Deixeu-me repetir-ho.

Hem fet totes les provatures possibles o imaginables:
Del dret o del revés,
Per la dreta o per l’esquerra,
Per dalt o per baix,
Per l’est o per l’oest,
Pujant o baixant,
Xiulant o cantant,
De cara o de costat,
A l’hivern o a l’estiu,
Explicant o callant,
Amb monarquia o amb república,
Amb iniciativa o amb seguiment,
Espantats o esperançats,
De bon matí o cap al tard,
Amb la dansa del sabre o amb el cant dels ocells,
Pagant o ajudant.

Però la resposta sempre ha estat la mateixa, dura i inflexible: “Heu de desaparèixer”.

Ara ja ho sabem del cert,
amb tota certesa,
sense dubtes,
amb plena certitud,
sense ombres ni besllums.

La certesa que dóna seguretat.
El coneixement que guia l’acció.
La llum que il·lumina el camí.
La convicció que nodreix el valor.
El treball que naix de la capacitat.
Els nous i vells electors.
La força del sentiment compartit.

Qui no s’ha dolgut d’una vida grisa?
Qui no ha tingut recança en ser el primer a sortir a ballar?
Qui no ha somiat amb un moment de plenitud?

No caldran ni premis ni lloances,
llorers ni medalles.
L’íntima satisfacció de poder dir-se:
“Jo també hi vaig participar”.

L’únic camí: la independència!

 

Ni oblit ni Perdó (Josep Molins)

La visita a Barcelona del rei Borbó
ha estat un tumult eixordador
d’un poble que no oblida
el seu discurs conquistador
del passat 3 d’octubre.

Aplegat amb llaços grocs,
amb cassoles i xiulades
la dignitat de l’1 d’octubre
retorna a Felip sisè
el preu de la seva infàmia.

Som un poble sobirà
que refusa ingerències
d’un estat opressor
i del seu monarca franquista
que només desitgen venjança.

Amb jornades com aquesta
caminem tossudament
vers una República noble
que ja no té aturall
si ens mantenim solidaris.

 

Per gentilesa d’Edicions de l’Albí, us oferirem, cada dia d’aquesta setmana, un poema del llibre:.

LA TERRA SAGNA. L’1 d’Octubre dels poetes

“L’1 d’octubre del 2017 vam patir una sacsejada d’aquelles que deixen cicatriu. Per això, ens va semblar oportú, gairebé indefugible, donar la paraula als nostres poetes.”

Mira’m als Ulls (Anna Martínez Deu)

Per què m’alces la mà si no em coneixes?
Per què m’odies si no saps ni el meu nom,
ni si tinc fills, si són vius els meus pares,
si sóc feliç ni si em sento estimada,
si visc a prop o lluny d’on ara som?
Tu no saps res de mi ni del meu poble,
però vens armat amb la porra i el casc;
has arribat impulsat per la ràbia
dels qui t’envien tan sols a fer mal.
Mira’m als ulls just abans de pegar-me
si ets prou valent i si te’n sents capaç.
Mira’ns als ulls, mira’ns a tots nosaltres;
t’has preguntat d’on prové el nostre clam?
No és perquè sí que tanta gent aguanta
i persevera amb ingent dignitat.

 

Et Diran que el Negre és Blanc (Laura Basagaña)

Et diran que el negre és blanc
que el botxí estimava la víctima
que no hi havia més remei
que ferir la pau, amb arma blanca.

Et diran que l’amor fa mal
que les coses són com són,
que neixes esclau i mors igual
que les lleis, no admeten dubtes.

Postveritats de boques maquillades
amb cinisme d’engany metal•litzat.
La mentida feta pregària
les barbàries, justificades.

Esquerdes de llum i llibertat,
per les boques dels silenciats.
Un eixam de mans alçades
vetllant per la dignitat.

 

L’Urna i l’Espurna (Josep-Francesc Delgado)

Has robat l’urna
però mai no podràs robar
de la ment el pensament;
del cor, l’espurna.

 

Haikus per la Llibertat (Jaume Huch)

La terra sagna
a cops de tanta aixada
enverinada.

D’un poble digne,
malgrat la sang vessada,
la pell no muda.

Tenim paraules
contra tanta ignomínia,
ardents i lliures.

Clamem consignes
de pau i d’esperança,
tossuda lluita.

Alcem senyeres
que romandran invictes.
Som un sol poble.

 

El Somni que no Dorm (Tònia Passola)

Avancen.
Les mans caminen amb el poble,
nascudes entre olivars,
esteses com banderes
afronten el combat.
Avancen.
I amb el pas de les mans
la força de la llibertat
és qui obliga a retrocedir
el pols de la repressió.
Avancen.
Mont-roig és la veu d’una terra
que dispara esperança,
veu de la pàtria que viu
enmig de l’ametller i l’asfalt.
Avancen.
Mentre, emboirada, la mirada
de cuirasses, porres i cascs,
dins la por dels seus cotxes
s’allunya atac enllà.
Avancen.
Mans, les del somni que no dorm
i esmola l’alegria,
llavor de les paraules
d’on creix la identitat.
Avancen.

 

als Jordis (Antònia Vicens)

Maliciosos     ens volen abocar
a un silenci   vermell
a una nit de boira    eterna   no saben
que tenim     un pou
antic de paraules    que
constantment
genera   aigua i estrelles
per a l'esperança.

 

Quan l’odi enceta la pell… (Mercè Miró)

Quan l’odi enceta la pell
i la ignorància trepitja voluntats,
s’esquerda la bona fe
i cauen els lliris.

La impotència s’enlaira
fins a abastar el coratge.

La dignitat s’allibera de l’ofensa
per entrar sense trucar.

Hem triat que volem ser.
Que cadascú faci el que li toca.

 

Una Terra Estrangera (Vicent Almela)

Era el moment
que esperàveu.
Trobar-vos, cara a cara,
amb l’enemic.
Una antiga nissaga
d’odi i nit
us empenyia.

Cossos immòbils
de mans alçades,
d’esperança invicta.

Us sabeu lluny de casa.
Només teniu la força.
La dignitat
sempre us serà
una terra estrangera.

 

1-O (Montserrat Altarriba)

Ferit d’honor, el meu estimat poble
enlaira al cel les armes de la pau,
sabres de carn clamant el dret més noble
de ser escoltats per adreçar la nau

És d’un sol cant que s’han omplert les places,
un cant de pau, de joia i dignitat,
del nostre orgull compost de tantes races
com de cultures que hem agermanat.

Tenim al cos sangtraïts de vilesa
que laceraven l’avi i el germà,…
dones sagnant amb la rialla encesa,
només per un paper dins de la mà.

Un paper blanc amb un vot que incloïa
el sentiment profund dels catalans,
aquell desig, aquella fellonia
de llibertat i amor, dels drets humans.

Per tot això plorem, rebels al setge
d’uns dictadors que ens lliguen al seu jou;
no ens recolza ningú, l’Europa heretge
ens ha ignorat la veu, i ja ha fet prou.

Salvem la Pàtria, la mare invicta,
hereus com som del seu futur florent;
ara com mai vencem el greu conflicte
proclamant Catalunya independent!

 

Ens Queda la Paraula (Carles Cervelló)

Si abrí los ojos hasta desgarrármelos,
me queda la palabra.

Blas de Otero

Si volen fer de les armes la raó,
ens queda la paraula.
Sí no trobem l’escalf d’una mà,
quan allarguem la nostra mà,
ens queda la paraula.

La paraula, que no és de ningú
perquè és de tots, com la pluja
que ara ens mulla els cabells
o el sol que refà les passes
quan tot sembla massa boirós.

Si volen fer de la por el clam
que abaixi totes les mirades,
ens queda la paraula.
Sí no sabem trobar en l’altre
algú com nosaltres, perdut,
ens queda la paraula.

La paraula, que no és de ningú
perquè és de tots, com el nom
de les coses que ens acompanyen
o la terra que trepitgem amb por
de no ferir les petjades d’abans.

Ho vols compartir?
LATEST WORK
NEWS LETTER
WEBS AMIGUES